dimecres, 12 d’abril de 2017

I diumenge, set

Anit vaig tocar en directe, res de plasmes ni en-diferits, una cançoneta molt especial que he escrit per a un encàrrec molt especial, i la qual he titulat "I diumenge, set".

'Enresulta de ser' que Paco Pascual, l'autor del llibre "El tresor de Benimassot", del qual he parlat recentment a aquest blog, em va comboiar per a participar en un acte cultural que ell organitza com a mestre del col·legi Sant Roc d'Alcoi. Es tracta d'un 'taller de por', és a dir, activitats orientades a fer por als xiquets, cosa que a tots ens encanta quan som menudets, a que sí?

El comboi consistia en escriure una cançoneta amb temàtica de por, i tocar-la la nit del dimarts 11 d'abril als xiquets que s'apuntaren a l'esmentat taller. Per suposat, vaig acceptar l'encàrrec d'escriure una cançó i el repte de tocar-la davant d'un públic tan exigent com són els xiquets, amb la sana i lloable intenció d'atemorir-los ben rebé.

Lo curiós és que ja fa temps, per no dir un parell d'anys, vaig intentar escriure una cançó de l'estil de les cançonetes populars que els majors, antigament, cantaven als menuts per fer-los por. Hui en dia són els fills els qui tenen atemorits als pares. Reprenent el fil, en aquell primer intent de cançó vaig escriure una música que em va semblar interessant, però la lletra no li va acompanyar. Vaig arribar a escriure tres estrofes d'una mena de descripció de les correries d'un personatge grotesc, una cosa així com l'home del sac, però ja no donava per a una quarta estrofa. En poques paraules, eixa lletra era una 'caguerà'.

Malgrat la lletra, com he dit abans, la música em va semblar acceptable, i vaig escriure una lletra nova de temàtica completament distinta a la que en un primer moment volia escriure, una cançó que es diu "Tornarem a passar fam", que ja tinc escrita però que no he publicat ni tocat en directe. Com a curiositat, diré que eixa música és la que vaig emprar com a base per a musicar el poema "Andaluzas" de Miguel Hernández en l'homenatge de Teló Teatre del dia 28 de març de 2017, ja que li venia com un guant al poema.

Tornant a lo que anàvem, quan em vaig posar a escriure la lletra de la cançó per a la nit de por, vaig recordar una cançoneta que de xicotet ens cantava mon pare, i a ell li la cantava sa mare. La cançó deia així: "lunes y martes y miércoles, tres - jueves y viernes y sábado, seis - y domingo, siete - ¡quitadme la chepa a mi y ponérsela a ese!". No recordava res més excepte això, i una melodia rítmica i molt tètrica. Vaig buscar en Internet i vaig encontrar, en castellà, alguns contes que contenien la cançoneta dels dies de la setmana, contes que parlaven d'un geperut a qui li lleven la gepa unes bruixes generoses, i després elles li posen eixa mateixa gepa a un altre geperut envejós del primer. Vaig observar que el final del conte era feliç i alliçonador, però lo que jo recordava no anava per eixe camí: lo que jo recordava acabava malament i sense cap 'moraleja'.

Aleshores, vaig escriure una cançó-rondalleta en la qual, un tal Pep d'Albaida es trobava amb unes bruixes que cantaven la tonadeta dels dies de la setmana, en valencià, i Pep les interrompia, i les bruixes li posaven la gepa d'una bruixa geperuda.

A tot açò, vaig preguntar en ma casa, primer a la meua germana, després a mon pare i finalment a ma mare, i els tres van coincidir. Sembla ser que a Cocentaina, en la primera meitat del ja passat segle XX, la gent deia que al carrer Dolors, un carre que està fora de les muralles de la Vila, és a dir fora del poble, aprop del llavador, concretament on ara estan les escalinates que pugen a La Costa, s'apareixien bruixes, esperits i fantasmes, que cantaven la cançó dels dies de la setmana. Però, lo que passava en realitat era una cosa no menys esgarrifosa: resulta que hi havia al menys un parell d'homes, veïns del poble i coneguts per tots, que eixien al pas de les dones que anaven al llavador pel carrer Dolors. Les intencions d'estos homes no eren massa bones que diguem. Tal volta es tractara d'algun exhibicionista, o d'algú que volia abusar d'alguna dona. La qüestió és que estos homes eren senyalats i van tindre mala reputació durant un grapat anys.

Amb aquest preciat material obtingut de primera mà, vaig retocar la lletra incorporant elements fonamentals com el carrer Dolors, el llavador, i que Pep fóra socarrat, a més vaig fer que tocara la dolçaina i així podia fer la rima amb Cocentaina. A més a més, no cal dir que els músics sempre han tingut fama de ser gent de vida dissoluta i nocturna, amb lo qual tenia la coartada perfecta per fer-lo anar de nit pels carrers menys transitats del poble.

Parlant amb Paco arran de passar-li la lletra, a ell li sonava molt eixa cançoneta que cantaven les bruixes. Amb l'ajuda inestimable de l'escriptor alcoià Francesc Gisbert vam saber que eixa cançoneta dels dies de la setmana apareix a la rondalla "L'envejós d'Alcalà", recopilada per Enric Valor. Jo no havia sentit parlar mai d'eixa rondalla ni l'havia llegida, però em vaig alegrar de saber més coses sobre el possible origen de la misteriosa cançó. Cal dir que esta rondalla té molts elements en comú amb els contes castellans que he trobat en Internet.

La lletra de la cançó que he escrit és la següent:

I DIUMENGE, SET

Diuen que a Cocentaina
Ningú va pel carrer Dolors,
Des que Pep, el de la dolçaina,
Al passar prop del llavador,
Des que Pep, el de la dolçaina,
Va topar-se amb la foscor.

De nit i amb la lluna plena,
Res de bo li podia passar.
De nit i amb la lluna plena,
Unes bruixes es va trobar.

Al voltant d’una foguera
Pep les va vore dansar,
I cantaven una cançoneta
Repetint-la sense parar,
Cantaven una cançoneta
Que ara jo vos vaig a cantar:
“Dilluns i dimarts i dimecres, tres.
Dijous i divendres i dissabte, sis.”

Cantant una i altra volta
A Pep el van embruixar.
Cantant una i altra volta
Fins que Pep els va contestar:
“I diumenge, set”

La dansa fou detinguda
En sentir-se “diumenge, set”,
I una bruixa geperuda
Senyalant amb el dit a Pep,
Una bruixa geperuda
Va cantar un últim vers:
“Lleveu-me la gepa a mi i poseu-li-la a Pep

I diuen a Cocentaina,
Que una gepa li van posar,
I diuen a Cocentaina,
Que les bruixes li van cantar:
“Dilluns i dimarts i dimecres, tres.
Dijous i divendres i dissabte, sis.
I diumenge, set.
Lleveu-me la gepa a mi i poseu-li-la a Pep.”

Lletra i música: Anselmo Martí Jover

A vore com m'ho averiguaré per a que escolteu encara que siga una gravació casolana feta amb el telèfon mòbil. Lo de la nova configuració de Dropbox m'ha fregat l'invent. Encara em tocarà fer un video i penjar-lo en Youtube, m'ho veig vindre...


No feu cas de les imatges, no tinc res a vore amb això, simplement he creat un vídeo a partir d'un arxiu d'audio que és lo que en realitat m'importa. De tota manera queda prou psicodèlic.

Be, finalment, va arribar la nit de tocar la cançó, millor dit interpretar-la, per als xiquets del col·legi Sant Roc, i va ser a l'Ermita de Santa Bàrbara de Cocentaina, a les deu de la nit, tot fosc com la gola d'un llop, amb la llum de tres ciriets que feien una flameta minúscula, vestit amb una 'xilaba' que Paco em va deixar amb una caputxa que em tapava la cara... L'escenografia no podia ser més tètrica. Fins i tot jo estava atemorit quan vaig entrar a l'ermita i, a l'obrir la porta principal, vaig vore una corda penjant amb un nuc com el de la forca... Em vaig senyar i m'encomanà a la Mareta, i quan els xiquets van estar seguts en els bancs, vaig sortir de les ombres tocant la guitarra de forma cadenciosa, per dirigir-me al centre de l'altar a cantar-los la cançoneta, fent la veu grossa per a fer-los tota la por que poguera. Vos podeu fer una lleugera idea amb esta imatge que va capturar Paco:

Pep el de la dolçaina cantant les seues desgràcies als xiquets del Sant Roc.

El flash de la càmera enganya perquè l'única llum que hi havia a l'ermita era la de tres ciris menudets que vaig posar sobre l'altar, els quals m'il·luminaven des de darrere. El silenci es podia tallar amb un ganivet, i quan vaig entonar els últims versos amb el "dilluns i dimarts" va ser un moment que mai oblidaré, de tantes coses com es van unir en eixe instant: m'auela, els meus pares, la meua família, les rondalles i la tradició oral, la música, la reunió de les distintes generacions al voltant del foc per transmetre el llegat del passat... Un moment únic i mític. Val la pena fer-se cantautor només per viure una nit com esta.


dilluns, 10 d’abril de 2017

Coses del Dropbox...

Be, simplement comunicar que des del dia 16 de març de 2017, i per motius aliens a l'autor d'aquest blog, un servidor Anselmo Martí,  ja no es poden escoltar les mostres de les cançons que havia posat en cadascuna d'elles.

Si feu click en el símbol de PLAY del reproductor, voreu que la cosa no pita. Per què? Doncs és ben senzill. Jo tinc penjats a Dropbox tots els arxius de música amb els fragments d'un minut i pico de durada de cada cançó, però Dropbox ha canviat la configuració del seu servei i, al fer-ho, els enllaços que tenia configurats han canviat i ja no són els mateixos. Diguérem que s'han perdut tots els camins que portaven als meus arxius.

Amb total sinceritat, passe olímpicament d'actualitzar tooooooooots els enllaços. Massa faena i massa temps que no puc ni pense perdre. Total, quinze d'eixes cançons estan en el meu disc-maqueta i les podeu escoltar en el meu Bandcamp, i la resta de temes espere que dins d'un temps no molt llunyà isquen a la llum en un disc gravades amb bona qualitat.


Llibre-disc "El tresor de Benimassot".

Per fi es pot parlar d'un esdeveniment que prompte serà donat a conéixer. Es tracta d'un conte de narrativa infantil basat en històries de bandolers valencians del segle XIX principalment. El seu autor és el contestà Paco Pascual, està il·lustrat per l'alcoià César Vilaplana, i està editat per Edicions del Sud de l'escriptor d'Oliva Manel Arcos.

A més a més, el llibre va acompanyat d'un CD amb 14 cançons inèdites i creades exclusivament per a aquest llibre, amb Dani Miquel, Pep Gimeno "Botifarra", Rubén Suárez, Jesús Barranco i Gent del Desert, i un admirador, un amic, un esclau, un servidor, Anselmo Martí.

El llibre serà presentat oficialment a Cocentaina el divendres 28 d'abril de 2017 al saló del Centre Social a les 18:30h; i a Alcoi serà el dimecres 3 de maig a la Casa de la Cultura a les 19:00h.

Per la meua part, vaig escriure cinc cançons i Paco va decidir posar-les totes al disc, lo qual és un orgull per a mi. La producció discogràfica va estar a càrrec d'Estudis Audioart, a Penàguila, i les meues cançons les vam gravar els dies 3, 4 i 25 de febrer de 2017.

Quant als crèdits, la lletra i la música dels cinc temes són meus. Vaig gravar veu, cors en una cançó, guitarra acústica, guitarra espanyola i harmònica. El meu compare Jesús Barranco, del grup Gent del Desert, va tindre a be ajudar-me a completar tres cançons: en una va tocar el banjo i el baix, en altra l'ukelele, i en altra la guitarra acústica de 12 cordes. Així mateix, Jesús va comboiar al bateria de Gent del Desert, Carlos Vecina, per a una cançó. Finalment, el compositor contestà de gran renom Francisco Valor, va escriure uns preciosos i molt encertats arranjaments per a una cançó, que el clarinetista Camilo Calafat, de la Unión Musical Contestana, va interpretar de forma magistral.

Ja només queda esperar a presentar el llibre i que isca a la venda, però de moment ací va el vídeo anunciador amb una cançó de Dani Miquel i els dibuixos de César Vilaplana.



Homenatge a Miguel Hernández 25-03-2017

El dissabte 25 de març de 2017, comboiat per a l'ocasió per José Miguel López de Teló Teatre, vaig compartir l'escenari del Centre Cultural El Teular de Cocentaina amb un bon grapat d'actors de l'esmentat grup i amb tres músics de jazz, per celebrar el Dia Mundial del Teatre i fer-li un homenatge al poeta Miguel Hernández en el 75é aniversari de la seua mort.

Vaig musicar dos poemes del poeta d'Oriola, "Andaluzas" i "Todo está lleno de ti", i junt amb el trio de jazz vaig acompanyar amb la guitarra a la neta de José Miguel, Maria, en "Nanas de la cebolla".

L'espectacle va ser una aposta molt arriscada ideada per José Miguel, però a la fi es va poder comprovar que va ser tot un èxit i va comptar amb una més que notable assistència de públic, el qual va aplaudir cadascuna de les intervencions.

Ací deixe l'enllaç a la magnífica ressenya que Sergi Gómez ha fet al seu blog: RECITAL MIGUEL HERNANDEZ

Per a mi va ser tota una experiència tornar a cantar en castellà després de molts i molts anys. Amb Situació Extrema, l'única cançó que vam tindre en castellà va ser "Pensar en ti", però la lletra no era meua sinó de l'amic i fan del grup Ernesto Reig Albero, i tan sols la vam gravar en una maqueta, mai la vam tocar en cap actuació.


dimecres, 8 de febrer de 2017

"Versions originals" al SolidariSona.

El dissabte 28 del passat gener vaig tindre el gust d'actuar a la 1ª Pre-Festa del SolidariSona, al Centre Jove Cervantes d'Alcoi (l'antic Institut Cervantes). Vint-i-set anys després vaig tornar al mateix lloc on l'onze d'abril de 1990 Situació Extrema va fer la seua tercera actuació. Molt pocs o quasi ningú pot dir això, veritat? Però al cap i a la fi, qui eren eixos Situació Extrema? Uns ningú.

Em van posar com a cap de cartell, tot un honor i una responsabilitat, i per tant em tocava actuar en 'ultim lloc. Primer va actuar ARREU, un grup de Muro i Cocentaina de gent ben joveneta (entre els 15 i els 18 anys), però amb bon domini dels instruments. En la meua opinió, crec que la seua vocalista té un gran potencial per aportar una veu diferent i sorprenent en el monòton panorama actual de la música en valencià. La xiqueta només té 15 anys, però té una veu que no té cap de les xiques dels grups actuals que he escoltat. Una veu amb cos, força i marcada personalitat, que a mi em va recordar a la cantant Sade o fins i tot a la gran Janis Joplin, tantes em van semblar les seues possibilitats. Tan sols va necessitar cantar un tema en anglés per demostrar-ho. Una cançó que no quadrava amb la resta del repertori del grup però que jo els vaig agrair que tocaren. La llàstima és que eixa màgia es va perdre quan van passar a tocar el gros del repertori format per versions de grups típics i tòpics valencians de ska, i també altres temes de grups castellans moderns que desconec per qüestions d'edat. Però em quede amb això: va ser tota una sorpresa trobar una xica que tinga una veu amb garra, i no la típica veu de cantant d'un cor dels Júniors que tant ha proliferat al llarg i ample dels grups valencians actuals.

Després van actuar EPIPHANY, un trio format per la seua cantant, un guitarra solista i un guitarra rítmica que anava alternant-se amb la bateria. Era la seua primera actuació, i van desplegar un granat repertori de versions de cançons angleses, totes elles grans clàssics entre les quals hi havia temes de Jimi Hendrix, U2, Chris Isaak o The Cranberries. Un goig poder escoltar cançons que ja només sonen en algunes poques emissores.

I finalment vaig actuar jo, amb un muntatge auster de guitarra acústica, harmònica i veu, sense pedals ni efectes. El repertori va ser tota una novetat: vaig fer tot versions, traduïdes al valencià per mi, de cançons clàssiques de grups anglesos i un d'espanyol. De propina vaig tocar una cançó nova que he escrit recentment per a un encàrrec, i es diu "El Robatori de Benimassot", en la qual conte amb detall els succeïts d'aquell famós robatori de finals del segle XIX. El meu repertori va ser el següent:

1.- Principiants perfectes (Absolute beginners, de David Bowie).
2.-Diners fàcils (Money for nothing, de Dire Straits).
3.- No em deixes així (Don't leave me this way, de Harold Melvin).
4.- Perquè la nit (Because the night, de Patti Smith i Bruce Springsteen).
5.- Soles tu (Only you, de The Platters).
6.- Allò que fas (Walk of life, de Dire Straits).
7.- Oh, què sol estic (Oh, lonesome me, versionant la versió de Neil Young).
8.- Pols en el vent (Dust in the wind, de Kansas).
9.- L'estàtua del jardí botànic (La estatua del jardín botánico, de Radio Futura).
10.- El Robatori de Benimassot (lletra i música d'un servidor, Anselmo Martí Jover).

He batejat aquest format d'actuació amb el títol de "Versions originals", en clar homenatge a aquelles cintes de casset de gasolinera que recopilaven els gran èxits de la temporada, i que en la seua portada, al costat d'una xica normalment en banyador o bikini, anunciava "Versiones originales", per a certificar que les cançons eren les originals. En el meu cas, lo d'original ve a compte de que és un fet molt original que un cantautor valencià toque tot un repertori a base de versions traduïdes al valencià, no tinc constància d'un fet similar, i també perquè les adaptacions de les cançons m'han quedat ben originals.


divendres, 21 d’octubre de 2016

Avanç del nou disc: Cançó de l'home parat

Durant els mesos del passat estiu he entrat de nou en els ESTUDIS 14 de Muro per a gravar el material que conformarà el meu segon disc, el qual encara no té data d'aparició.

La primera cançó que es pot assaborir és la coneguda "Cançó de l'home parat", el poema de Vicent Andrés Estellés que he musicat i tan bona acollida ha tingut a tots els llocs oh l'he interpretada. Esta cançó ha sigut publicada en el meu lloc web de Bandcamp. Podeu visitar-la fent click en aquest enllaç:


La caçó va acompanyada d'una imatge creada per Carles Cerver de l'estudi de fotografia FLETXA FOTOGRAFIA de Cocentaina.


A banda d'estar treballant en el proper disc, el qual estarà format quasi en la seua totalitat per cançons noves que he escrit recentment, em trobe inmers en uns quants projectes musicals. Uns són representacions en directe, com el recital poètic SO_NETS I BEN FETS creat i dirigit per l'amic el periodista, investigador i escriptor Manel Arcos, o com TRES SÓN MULTITUD que Jesús Barranco (líder del grup Gent del desert) i un servidor anem portant per terres valencianes. Altres projectes tenen més a vore amb la creació al barrejar música amb poesia i literatura, i aquestos voran la llum dins d'un temps.