dimecres, 12 d’abril de 2017

I diumenge, set

Anit vaig tocar en directe, res de plasmes ni en-diferits, una cançoneta molt especial que he escrit per a un encàrrec molt especial, i la qual he titulat "I diumenge, set".

'Enresulta de ser' que Paco Pascual, l'autor del llibre "El tresor de Benimassot", del qual he parlat recentment a aquest blog, em va comboiar per a participar en un acte cultural que ell organitza com a mestre del col·legi Sant Roc d'Alcoi. Es tracta d'un 'taller de por', és a dir, activitats orientades a fer por als xiquets, cosa que a tots ens encanta quan som menudets, a que sí?

El comboi consistia en escriure una cançoneta amb temàtica de por, i tocar-la la nit del dimarts 11 d'abril als xiquets que s'apuntaren a l'esmentat taller. Per suposat, vaig acceptar l'encàrrec d'escriure una cançó i el repte de tocar-la davant d'un públic tan exigent com són els xiquets, amb la sana i lloable intenció d'atemorir-los ben rebé.

Lo curiós és que ja fa temps, per no dir un parell d'anys, vaig intentar escriure una cançó de l'estil de les cançonetes populars que els majors, antigament, cantaven als menuts per fer-los por. Hui en dia són els fills els qui tenen atemorits als pares. Reprenent el fil, en aquell primer intent de cançó vaig escriure una música que em va semblar interessant, però la lletra no li va acompanyar. Vaig arribar a escriure tres estrofes d'una mena de descripció de les correries d'un personatge grotesc, una cosa així com l'home del sac, però ja no donava per a una quarta estrofa. En poques paraules, eixa lletra era una 'caguerà'.

Malgrat la lletra, com he dit abans, la música em va semblar acceptable, i vaig escriure una lletra nova de temàtica completament distinta a la que en un primer moment volia escriure, una cançó que es diu "Tornarem a passar fam", que ja tinc escrita però que no he publicat ni tocat en directe. Com a curiositat, diré que eixa música és la que vaig emprar com a base per a musicar el poema "Andaluzas" de Miguel Hernández en l'homenatge de Teló Teatre del dia 28 de març de 2017, ja que li venia com un guant al poema.

Tornant a lo que anàvem, quan em vaig posar a escriure la lletra de la cançó per a la nit de por, vaig recordar una cançoneta que de xicotet ens cantava mon pare, i a ell li la cantava sa mare. La cançó deia així: "lunes y martes y miércoles, tres - jueves y viernes y sábado, seis - y domingo, siete - ¡quitadme la chepa a mi y ponérsela a ese!". No recordava res més excepte això, i una melodia rítmica i molt tètrica. Vaig buscar en Internet i vaig encontrar, en castellà, alguns contes que contenien la cançoneta dels dies de la setmana, contes que parlaven d'un geperut a qui li lleven la gepa unes bruixes generoses, i després elles li posen eixa mateixa gepa a un altre geperut envejós del primer. Vaig observar que el final del conte era feliç i alliçonador, però lo que jo recordava no anava per eixe camí: lo que jo recordava acabava malament i sense cap 'moraleja'.

Aleshores, vaig escriure una cançó-rondalleta en la qual, un tal Pep d'Albaida es trobava amb unes bruixes que cantaven la tonadeta dels dies de la setmana, en valencià, i Pep les interrompia, i les bruixes li posaven la gepa d'una bruixa geperuda.

A tot açò, vaig preguntar en ma casa, primer a la meua germana, després a mon pare i finalment a ma mare, i els tres van coincidir. Sembla ser que a Cocentaina, en la primera meitat del ja passat segle XX, la gent deia que al carrer Dolors, un carre que està fora de les muralles de la Vila, és a dir fora del poble, aprop del llavador, concretament on ara estan les escalinates que pugen a La Costa, s'apareixien bruixes, esperits i fantasmes, que cantaven la cançó dels dies de la setmana. Però, lo que passava en realitat era una cosa no menys esgarrifosa: resulta que hi havia al menys un parell d'homes, veïns del poble i coneguts per tots, que eixien al pas de les dones que anaven al llavador pel carrer Dolors. Les intencions d'estos homes no eren massa bones que diguem. Tal volta es tractara d'algun exhibicionista, o d'algú que volia abusar d'alguna dona. La qüestió és que estos homes eren senyalats i van tindre mala reputació durant un grapat anys.

Amb aquest preciat material obtingut de primera mà, vaig retocar la lletra incorporant elements fonamentals com el carrer Dolors, el llavador, i que Pep fóra socarrat, a més vaig fer que tocara la dolçaina i així podia fer la rima amb Cocentaina. A més a més, no cal dir que els músics sempre han tingut fama de ser gent de vida dissoluta i nocturna, amb lo qual tenia la coartada perfecta per fer-lo anar de nit pels carrers menys transitats del poble.

Parlant amb Paco arran de passar-li la lletra, a ell li sonava molt eixa cançoneta que cantaven les bruixes. Amb l'ajuda inestimable de l'escriptor alcoià Francesc Gisbert vam saber que eixa cançoneta dels dies de la setmana apareix a la rondalla "L'envejós d'Alcalà", recopilada per Enric Valor. Jo no havia sentit parlar mai d'eixa rondalla ni l'havia llegida, però em vaig alegrar de saber més coses sobre el possible origen de la misteriosa cançó. Cal dir que esta rondalla té molts elements en comú amb els contes castellans que he trobat en Internet.

La lletra de la cançó que he escrit és la següent:

I DIUMENGE, SET

Diuen que a Cocentaina
Ningú va pel carrer Dolors,
Des que Pep, el de la dolçaina,
Al passar prop del llavador,
Des que Pep, el de la dolçaina,
Va topar-se amb la foscor.

De nit i amb la lluna plena,
Res de bo li podia passar.
De nit i amb la lluna plena,
Unes bruixes es va trobar.

Al voltant d’una foguera
Pep les va vore dansar,
I cantaven una cançoneta
Repetint-la sense parar,
Cantaven una cançoneta
Que ara jo vos vaig a cantar:
“Dilluns i dimarts i dimecres, tres.
Dijous i divendres i dissabte, sis.”

Cantant una i altra volta
A Pep el van embruixar.
Cantant una i altra volta
Fins que Pep els va contestar:
“I diumenge, set”

La dansa fou detinguda
En sentir-se “diumenge, set”,
I una bruixa geperuda
Senyalant amb el dit a Pep,
Una bruixa geperuda
Va cantar un últim vers:
“Lleveu-me la gepa a mi i poseu-li-la a Pep

I diuen a Cocentaina,
Que una gepa li van posar,
I diuen a Cocentaina,
Que les bruixes li van cantar:
“Dilluns i dimarts i dimecres, tres.
Dijous i divendres i dissabte, sis.
I diumenge, set.
Lleveu-me la gepa a mi i poseu-li-la a Pep.”

Lletra i música: Anselmo Martí Jover

A vore com m'ho averiguaré per a que escolteu encara que siga una gravació casolana feta amb el telèfon mòbil. Lo de la nova configuració de Dropbox m'ha fregat l'invent. Encara em tocarà fer un video i penjar-lo en Youtube, m'ho veig vindre...


No feu cas de les imatges, no tinc res a vore amb això, simplement he creat un vídeo a partir d'un arxiu d'audio que és lo que en realitat m'importa. De tota manera queda prou psicodèlic.

Be, finalment, va arribar la nit de tocar la cançó, millor dit interpretar-la, per als xiquets del col·legi Sant Roc, i va ser a l'Ermita de Santa Bàrbara de Cocentaina, a les deu de la nit, tot fosc com la gola d'un llop, amb la llum de tres ciriets que feien una flameta minúscula, vestit amb una 'xilaba' que Paco em va deixar amb una caputxa que em tapava la cara... L'escenografia no podia ser més tètrica. Fins i tot jo estava atemorit quan vaig entrar a l'ermita i, a l'obrir la porta principal, vaig vore una corda penjant amb un nuc com el de la forca... Em vaig senyar i m'encomanà a la Mareta, i quan els xiquets van estar seguts en els bancs, vaig sortir de les ombres tocant la guitarra de forma cadenciosa, per dirigir-me al centre de l'altar a cantar-los la cançoneta, fent la veu grossa per a fer-los tota la por que poguera. Vos podeu fer una lleugera idea amb esta imatge que va capturar Paco:

Pep el de la dolçaina cantant les seues desgràcies als xiquets del Sant Roc.

El flash de la càmera enganya perquè l'única llum que hi havia a l'ermita era la de tres ciris menudets que vaig posar sobre l'altar, els quals m'il·luminaven des de darrere. El silenci es podia tallar amb un ganivet, i quan vaig entonar els últims versos amb el "dilluns i dimarts" va ser un moment que mai oblidaré, de tantes coses com es van unir en eixe instant: m'auela, els meus pares, la meua família, les rondalles i la tradició oral, la música, la reunió de les distintes generacions al voltant del foc per transmetre el llegat del passat... Un moment únic i mític. Val la pena fer-se cantautor només per viure una nit com esta.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada